Patrimoni lingüístic
Cultura 17/11/2022

Origen de la ce trencada al català: quan va aparèixer?

Aquesta lletra mil·lenària no és cap manlleu del castellà, segons el catedràtic Jesús Alturo, sinó la unió de les lletres 'ci' o 'ti'

3 min
El 1011 fou emprada la ç per primera vegada pel jutge i diaca Bonsom en el mot «inoçentes» que és la glossa del lema “Innocuos”, incorporat al seu glossari adjunt al Liber iudicum popularis.

BarcelonaLa ce trencada és una de les lletres més nostrades, tot i que sí que és cert que existeix en altres llengües com el francès i el portuguès. Ara bé, si volem saber quin és l'origen d'aquesta lletra cal remuntar-nos molts d'anys enrere, mil per ser més exactes. En el català té una particularitat que no existeix en els altres idiomes: la manera com l'escrivim. Això ho va fer constar en el seu moment la correctora Paloma Vargas, que va encetar un fil a Twitter preguntant per què els catalans, cosa que no fan ni els francesos ni els portuguesos, trenquen la ç. És a dir, mentre que a França i a Portugal la dibuixen com una cua que surt de la "c", els catalans fem la cua que travessa la "c", trencant-la. Això, no és una singularitat recent, sinó que té mil anys d'història. Segons el professor Jesús Alturo, catedràtic de paleografia, codicologia i diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Tània Alaix, doctora de la mateixa universitat, l’ús de la ç (ce trencada) es remunta a abans del segle XI i no és un manlleu de la llengua castellana: “S’ha afirmat que l’origen d’aquesta lletra prové d’una transformació a partir de la zeta, i no és així –asseguren els dos professors–. És un enllaç gràfic, la unió de dues lletres contigües: les lletres ci o ti quan aquestes anaven seguides d’una vocal i tenien llavors un so sibilant”. Els dos professors expliquen que, quan s’escrivia molt de pressa, la i acabava penjant de la lletra c. Així, per exemple, conuenientia evolucionaria de la manera següent: conuenientia-conuenienci a-convinença. També seria el cas de Prouintia-Prouincia-Provença o de Licianus-Liçano-Lliçà. Segons Alturo, des del punt de vista etimològic Terrassa estaria mal escrit i s’hauria d’escriure Terraça, perquè prové del mot llatí Terracia.

Els dos professors, que fa temps que treballen en una recerca sobre els primers testimonis escrits en llengua catalana, asseguren que la primera vegada que han trobat la ce trencada és en un document de l'any 1011. El va escriure el jutge i diaca Bonsom i estaria en un glossari (un diccionari primitiu) que s’adjunta en forma d’apèndix al final d’una còpia del Liber iudicum popularis. La ç apareix en el mot inoçentes: “L’utilitzen per explicar el mot innocuos. En aquella època els glossaris es feien servir per explicar el significat de paraules molt tècniques o que havien caigut en desús”, detalla Alturo. Els dos professors creuen que quan es va emprar en aquest glossari ja devia fer temps que s’utilitzava la ce trencada i que la seva pràctica devia estar força estesa. 

Quan les gramàtiques valien fortunes

La següent vegada que apareix la ce trencada és en un document del 1044. És força interessant, perquè deixa constància del valor que tenien els llibres en aquell moment. Res a veure amb ara. És una compravenda que els canonges de la catedral de Barcelona firmen l’1 de desembre d’aquell any: a canvi de dues gramàtiques de Priscià per a l’escola diocesana de la catedral de Barcelona, ofereixen un solar i un farraginal al centre de la capital catalana. Per delimitar la propietat, esmenten l’establiment d’un çabatarii. Aquest mot per a sabater (en llatí sutor) està escrit, doncs, també amb la ce trencada.

El 1044 es troba la ce trencada en la paraula 'çabatarii', o sigui, 'sabaters'.

Ara bé, per què trenquem en comptes de penjar? "Que en alguns casos trobem que la cometa talla i en d'altres penja és aleatori, és un tema estètic o de caràcter personal. És el mateix fenomen executat de manera diferent. Simplement la ce trencada es va acabar imposant perquè va tenir més difusió”, diu Alturo. 

A l’imperi romà les diferents poblacions repartides per un vast territori no pronunciaven el llatí de la mateixa manera. “A més, no era idèntica la pronunciació de Ciceró, posem per cas, que la coetània d’un legionari o d’un camperol”, matisa Alturo. "Aquesta parla popular, amb la influència afegida d’altres llengües i per la mateixa evolució social i cultural de la població, va donar origen a les parles romàniques, com el català", afegeix Alaix. L’escriptura que servirà per reproduir gràficament el català, com la d’altres llengües que van sorgir després de la fragmentació política i lingüística de l'Imperi Romà, va ser la que va introduir la més moderna de les lletres de l’alfabet llatí: la ce trencada. Una grafia que, de fet, no va néixer per reproduir un nou so, sinó que els responsables de la seva existència són uns escrivents que tenien el traç molt ràpid. 

stats